VIURE EN ZONA INUNDABLE O PREVENIR LES EMERGÈNCIES

Població en risc d'inundació

Dijous passat 10 de novembre el diari El País publicava un article sobre inundacions sota el vistós i alarmant títol següent:"Más de 700.000 espanyols viuen en zones de risc d'inundació".

La notícia es feia ressò del Sistema Nacional de Cartografia de Zones Inundables de la Direcció General de l'Aigua del Ministeri d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient on via web es pot accedir al detall de totes les zones inundables a Espanya. A partir d'aquesta informació disponible aprofitava per reflexionar sobre una realitat que no ens pot ser aliena ni passar desapercebuda: un gran nombre d'habitatges estan construïts dins de zones inundables de manera que és habitual que les inundacions afectin domicilis. Fins i tot pitjor, molts d'aquests habitatges són de recent construcció, fet que ho fa encara més incomprensible perquè qüestiona la capacitat de l'administració pública per controlar i garantir la seguretat dels ciutadans i demostra que l'urbanisme sovint és aliè a la seguretat i la prevenció dels riscos greus.

Imatge del sistema nacional de cartografia de zones inundables

Imatge del sistema nacional de cartografia de zones inundables

La xifra de 700.000 persones segurament estigui sobredimensionada perquè derivi de considerar tota la població resident en els edificis situats en zona inundable, encara que el seu domicili particular se situï en una planta 2a o superior i per tant en realitat estigui fora de zona inundable. Tanmateix, encara reduïda a una tercera o quarta part, la xifra és aclaparadora perquè no baixaria en el millor dels casos de les 200.000 persones, és a dir, un 0,5% de la població. A més, a aquesta xifra de població que resideix en zona inundable cal afegir totes aquelles persones els centres de treball de les quals s'ubiquen en zones inundables així com els alumnes de centres escolars i els usuaris de centres de l'àmbit sociosanitari. I com<A[com|com a]> no activitats lúdiques i de lleure en zona inundable, sobretot les ubicades en el medi natural com<A[com|com a]> ara nombrosos càmpings alguns d'ells situats fins i tot en el curs<A[curs|via]> d'un riu. Si a algú li sorprèn aquestes últimes referències, sento confirmar que efectivament hi ha centres escolars i equipaments de l'àmbit sociosanitari ubicats en zones inundables, i en alguns casos són de recent edificació (del segle XXI !), i molts càmpings ubicats en zona inundable i no falten referències d'inundacions que demostrin aquesta realitat. En definitiva, diàriament podem situar-nos en un 1% de població desenvolupant la seva activitat diària en zones inundables i exposada a una possible emergència.

Per desgràcia, aquesta problemàtica només apareix a l'agenda pública i en la dels mitjans de comunicació de forma puntual quan es produeix alguna tragèdia i ràpidament passa a l'oblit. Fins i tot en alguns casos les informacions distorsionen l'origen del problema justificant la coexistència de vulnerabilitat i perill d'inundació com si no hi hagués la possibilitat ni la necessitat d'evitar-ho.

Inundacions previsibles

Arran d'aquesta realitat convé recordar a un dels grans referents en matèria de gestió de riscos greus d'origen natural, el professor Francisco Javier Ayala-Carcedo. En un dels seus últims articles publicats el 2002 i titulat "El sofisma de la imprevisibilitat de les inundacions i la responsabilitat social dels experts. Una anàlisi del cas espanyola i les seves alternatives" reflexionava sobre la falta de voluntat d'evitar les catàstrofes per inundació a Espanya i afirmava que sempre són evitables però que succeeix que no es volen assumir les mesures de prevenció necessàries.

Concretament, Ayala-Carcedo afirmava que sempre és possible determinar amb temps, en "temps de pau", la potencial inundabilitat d'un terreny mitjançant les eines d'anàlisi i simulació disponibles (actualment ho és fins i tot més perquè les esmentades eines han millorat substancialment en els últims 10 anys). Això li portava a concloure<A[concloure|acabar]> que el problema real és què es feia amb aquest coneixement disponible de les zones inundables i concretava que l'absència de prevenció i l'intent de traslladar la solució a la gestió en temps real era la causa de les catàstrofes per inundació dels últims anys a Espanya.

Ayala-Carcedo recordava al seu article com el 94% de les víctimes mortals d'inundació en el període 1952 - 2002 ho havien estat per inundacions sobtades de ràpida evolució originades per petits rius. I és que en el cas dels grans rius els temps d'avinguda són amplis (inundació "lenta") i l'evolució del cabal permet anticipar la inundació diverses hores i fins i tot dies abans de la seva arribada i per tant protegir la població mitjançant gestió en temps real (avisos i evacuació). Però per contra, en el cas dels rius petits no és possible aquesta gestió perquè la inundació provocada per torrents, rambles, rierols i rieres és tan ràpida que no permet prou temps de previsió per protegir la població. Això, concloïa Ayala-Carcedo al seu article, ens porta a una única mesura viable per a la protecció de la població en el cas de les zones inundables de rius petits: evitar situar les activitats vulnerables (habitatges, activitats de lleure...) dins d'aquestes zones inundables.

Font: @Skilache

Prevenció i gestió d'inundacions

La realitat que descrivia el professor Ayala-Carcedo el 2002 contínua sent tristament vigent avui dia. I és que la tecnologia ha avançat àmpliament en els últims anys i això ens permet (i obliga) a les administracions públiques a ser més eficients i eficaços en la gestió en temps real de la protecció de la població davant possibles inundacions, però els límits continuen existint i no podem en cap cas menysprear els riscos i pretendre sotmetre'ls sempre partint de mecanismes de gestió.

Per això, ara que disposem de forma pública de la cartografia de totes les zones inundables a Espanya, hem d'assumir en cada cas la mesura de protecció a la població necessària. En els casos en què la fase de gestió de la possible inundació sigui un mecanisme viable per a la protecció de la població, hem de garantir que funcionaran els protocols previstos. Però també, en els casos en què la gestió de la inundació no permeti protegir la població, haurem d'aplicar amb temps i sense excuses la prevenció urbanística i no permetre urbanitzar en zones inundables per evitar una catàstrofe previsible.

El professor Francisco Javier Ayala-Carcedo

El professor Ayala-Carcedo va morir l'any 2004. Acadèmic i científic dels riscos naturals, va ser sempre un defensor de l'adaptació de l'home al medi natural per evitar les catàstrofes d'origen natural. Ayala-Carcedo defensava que l'adaptació al medi natural no passa per la transformació del medi sinó per condicionar les nostres activitats als perills d'origen natural i els seus cicles.

Defensor de la protecció civil i la prevenció de les emergències i grans catàstrofes d'origen natural, la seva obra de més importància és "Riscos naturals". Tots aquells que tinguin interès en aprofundir en el coneixement i la problemàtica de les catàstrofes d'origen (que no causa) natural, trobaran en aquesta obra un referent per a la consulta a tota hora.

Poden consultar una breu nota biogràfica del professor Ayala-Carcedo en el següent enllaç.

AUTOPROTECCIÓ EN EMERGÈNCIES: SALVA LA TEVA PRÒPIA VIDA

Autoprotecció: coresponsabilitat en seguretat

L'autoprotecció no és més que l'actuació dels ciutadans per protegir-se a través dels seus propis mitjans davant una situació de risc greu o emergència. També, la resposta de les organitzacions i activitats en les que els ciutadans ens integrem (laborals, associatives, lúdiques ...) a aquestes mateixes situacions. Per tant l'autoprotecció és una conducta i sobretot una predisposició de les persones a actuar davant el risc i l'emergència implicant-se en la seva pròpia seguretat.

Això només és possible en tant el ciutadà tingui interioritzada una cultura del risc de la que hagi derivat assumir un rol actiu davant els riscos greus i les possibles emergències, és a dir, haver assumit que és coresponsable de la seva pròpia seguretat.

I tot això independentment que l'autoprotecció sigui un dret i un deure recollit en les lleis de protecció civil com s'analitza més endavant al final d'aquesta entrada

Coresponsabilitat en seguretat: concepte i imatge. Font Rafael Gálvez

El límit dels serveis públics

I és que les administracions públiques són responsables de la seguretat dels ciutadans i la societat en general, però no són les úniques perquè tenen límits en la seva capacitat d'actuació.

En realitat, succeeix que els serveis públics d'emergència i el sistema de protecció civil en el seu conjunt no són autosuficients. La seva eficàcia depèn de la prevenció, com ja hem comentat en altres entrades d'aquest mateix blog, que inclou l'actitud del ciutadà davant el risc i les emergències ja que pot arribar a exposar-se a uns nivells de gravetat on la capacitat de resposta dels serveis d'emergència es vegi compromesa.

Pensem-ho per un moment, imaginem un temporal de mar amb onatge superior a 4 metres i un ciutadà que des de les roques intenta capturar la fotografia de la seva vida. Una ona<A[ona|onada]> trenca contra les roques i l'arrossega mar endins. La força de l'aigua no li permet surar i ràpidament s'enfonsa. Suposem que algú ho veu de forma immediata i dóna l'avís a l'1-1-2. Suposem també que les unitats especialitzades en rescat aquàtic de Bombers, de Salvament Marítim o de Guàrdia Civil segons el cas i territori, unitats que en algun cas no són molt nombroses en no ser un servei ordinari, estan disponibles i s'activen immediatament i en pocs minuts arriben al lloc de l'emergència. Actuar al mig de l'onatge els resultarà altament complicat i fins i tot suposarà un risc per a la seva pròpia integritat física. Segurament la seva especialització a través de la formació i l'experiència els permetrà rescatar la persona però la situació serà límit i podria haver-se evitat fàcilment.

Temporal de llevant Girona novembre 2014. Foto: Carles Palacio

Si això resulta complex, imaginem la situació més real i és que aquests serveis d'emergència que han d'actuar en el rescat estarien realitzant diversos serveis de salvament o rescat a causa del temporal, i fins i tot poden tenir una cua<A[cua|cola]> d'actuacions pendents que han d'atendre, de manera que el cas del fotògraf inconscient (del risc) no podria atendre's de forma immediata. Efectivament, les possibilitats d'un desenllaç fatal són elevades.

En aquest cas l'autoprotecció és de sentit comú, com passa moltes vegades, allunya't de la zona de l'onatge i fes la fotografia des d'una zona segura, utilitza un objectiu de llarg abast i salva la teva pròpia vida. Senzill i lògic, però no sempre aplicat.

Ciutadans sobre el pont del riu Corb a Guimerà esperant la inundació. Vídeo ccma.cat

Existeixen casos molt més complexos, situacions de risc que requereixen una formació prèvia dels ciutadans en com actuar, la qual cosa coneixem com a sensibilització. Per exemple, com respondre a un terratrèmol (sortir o no al carrer, on situar-se dins de casa ...), què fer en un incendi a casa (tancar o no portes i finestres, pujar o baixar per les escales. ..), com evitar una intoxicació per monòxid de carboni a causa de l'ús de xemeneies<A[xemeneies|llars de foc]> o estufes de flama (gas, llenya...), quan i com el vent pot ser perillós, etc.

Quaderns d'autoprotecció

De fet, una de les principals funcions dels serveis de protecció civil és la sensibilització del ciutadà en com actuar davant els riscos, a més de la redacció de plans d'emergència o la seva posada en marxa per a la coordinació dels episodis de risc i la resolució d'emergències. Per això, a partir d'aquesta entrada en el blog iniciaré la publicació d'una sèrie d'entrades amb els consells d'autoprotecció específics per a cada risc greu, enfocat al ciutadà en general, sota el títol de quaderns d'autoprotecció.

Dret i deure

Més enllà dels aspectes abans citats<A[citats|esmentats]>, l'autoprotecció és un dret i un deure recollit en les lleis de protecció civil. Una de les que primer va recollir aquest dret és la Llei 4/1997, de 20 demaig, de protecció civil de Catalunya. Aquesta llei, de fa ja gairebé 20 anys quan la gestió d'informació en emergències era un tema incipient i la coresponsabilitat una idea molt allunyada de les polítiques públiques de seguretat, cita<A[cita|esmenta]> al seu article 4 el dret dels ciutadans a ser informats dels riscos col·lectius greus que poden afectar-los i de la conducta a seguir en cas d'emergència. De la mateixa manera especifica al seu article 6 el dret i deure de col·laboració dels ciutadans seguint les instruccions determinades i finalment a l'article 7, denominat d'autoprotecció, indica textualment l'obligació de ciutadans i organitzacions en "l'adopció de mesures d'autoprotecció i a mantenir els mitjans personals i materials necessaris per fer front a situacions de risc i emergència"

La recent Llei 17/2015, de 9 de juliol,del Sistema Nacional de Protecció Civil també s'expressa en aquests termes i així al seu article 6 cita el dret a la informació sobre els riscos col·lectius importants i les conductes a seguir per prevenir l'afectació, mentre que a l'article 7 ter recull el deure d'autoprotecció (i cautela) especificant que "els ciutadans han de prendre les mesures necessàries per evitar la generació de riscos, així com exposar-s'hi"

Així que, treballem tots junts, ciutadans, societat en general i administracions públiques, per fer real aquest dret i deure d'autoprotecció i millorar la seguretat de tots.

IMPULS DE L'ATENCIÓ PSICOSOCIAL EN EMERGÈNCIES GREUS

(actualitzat el 2 de desembre de 2015)

Noves necessitats de la població en emergències: nous serveis

La visió clàssica de la resposta a les emergències greus i a les catàstrofes ha quedat desfasada ja que s'ha vist superada per les necessitats actuals de la població.

De l'anàlisi de les grans emergències de finals del segle XX i principis del XXI ha sorgit, entre altres lliçons apreses, la necessitat que la resposta dels equips d'emergència s'ampliï a la protecció de tots els afectats garantint-los una resposta integral. En aquest concepte d'afectats s'han d'incloure:

- totes aquelles persones que s'han vist exposades a l'emergència per haver estat a la zona d'afectació o per haver sofert mesures excepcionals d'emergència (evacuació o confinament), i

- l'entorn social més directe de les víctimes greus.

Aquesta protecció s'ha de desenvolupar en diferents espais físics de l'emergència, destacant els centres d'acolliment de població, els espais habilitats per a la informació general i per a l'atenció als familiars de les víctimes (incloses les línies telefòniques) i els espais forenses i de presa de dades antemortem. A més, s'ha de fer amb equips especialitzats en aquest tipus de resposta.

L'atenció psicosocial als afectats d'una emergència

Una de les actuacions crítiques per a una correcta protecció i atenció integral als afectats d'una emergència és l'assistència psicosocial tant a les víctimes com al seu entorn directe (familiars, amics i àmbit laboral, en aquest ordre de prioritat). Aquesta resposta és especialment crítica quan es produeixen víctimes mortals i el número<A[número|nombre]> és elevat o el context és especialment sensible (menors d'edat, nuclis familiars o agreujants contextuals). Es tracta de proporcionar-los una assistència integral que de resposta a totes les seves necessitats que aniran sorgint al llarg de la fase aguda i que es divideixen per una part en els aspectes més socials i pràctics (orientació, consultes, informació, tràmits...) i d'altra banda en el suport emocional i acompanyament en el dol<A[dol|duel]> que serveixi per minimitzar el dany<A[dany|mal]> psicològic posterior.

En definitiva es tracta de què vosaltres afectats es vegin acompanyats a tota hora per les administracions públiques a través d'equips d'emergència especialitzats en aquesta funció fins a la recuperació de la normalitat, i que aquest retorn sigui el més ràpid possible però alhora amb totes les garanties de cobertura de necessitats.

Aquest acompanyament té una durada superior a la fase aguda clàssica, ja que en el cas de múltiples víctimes pot allargar-se dies o ser necessari necessitar reactivar la resposta setmanes després en moments crítics puntuals, sobretot si es requereix la repatriació de les restes mortals.

Equip psicosocial intervenint en sinistre Germanwings (agència EFE)

Especialització de l'assistència psicosocial

L'atenció psicosocial als afectats per una gran emergència o catàstrofe, en els termes abans indicats, requereix d'equips especialitzats per a aquesta funció. Donat el doble component "psico" i "social" de l'atenció als afectats es requereix la participació de treballadors socials i de psicòlegs. A més de la seva formació de base, aquests equips s'han de preparar específicament per a la resposta a situacions d'emergència greu o catàstrofe, coneixent prèviament el funcionament del sistema de protecció civil així com el context i necessitats específiques d'aquestes grans emergències sobretot quan hi ha múltiples víctimes.

Per a aquesta assistència psicosocial les diferents administracions públiques, normalment a través dels seus òrgans<A[òrgans|orgues]> de protecció civil, s'han dotat de recursos específics que responen a diferents models però que generalment utilitzen mitjans<A[mitjans|medis]> humans d'organitzacions externes. En alguns casos s'ha previst únicament psicòlegs, cas en el qual el vessant de treball<A[treball|feina]> social quedarà desatès.  De la mateixa manera, en els casos en què sol es disposi d'equips de treballadors socials, poden quedar sense cobertura les necessitats dels afectats que entrin en l'àmbit sanitari dels psicòlegs.

Per garantir la coordinació entre ambdós components psicosocials és essencial la divisió de funcions, encara que no sempre és fàcil perquè presenta molts elements d'interfase. Una possible simplificació en la distribució de funcions és que les accions que comportin diagnòstic i tractament del dany<A[dany|mal]> o la víctima es realitzi a través dels psicòlegs (grup sanitari) mentre que la resta es realitzi pels treballadors socials (grup logístic).

A més, tots els intervinents d'emergència en general han de tenir unes nocions bàsiques per evitar actuacions o comportaments que puguin perjudicar els afectats.

El model d'assistència psicosocial a Catalunya
A Catalunya la resposta és prevista a través dels treballadors socials de l'equip d'emergències delColegio Oficial de Trabajo Social de Catalunya, que activa i coordina directament Protecció Civil de la Generalitat de Catalunya en virtut d'un conveni de col·laboració i coordinació vigent.

Treballadores Socials en sinistre Germanwings (Col·legi Oficial de Treball Social CAT) 

A la seva funció s'afegeix la dels psicòlegs del Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM) de la Generalitat de Catalunya.

Emergències Mèdiques de Catalunya (sem.gencat.cat)

El treball d'aquests equips es complementa amb el de l'ERIE (Equip de Reposada Immediata a Emergències) psisocial de Creu Roja - Creu Roja Catalunya que són equips mixtos de psicòlegs i treballadors socials també coordinats per Protecció Civil de la Generalitat de Catalunya.  

Equip mix psicosocial intervenint en sinistre Germanwings (www.ara.cat)

El cas de l'Ajuntament de Barcelona s'ha de destacar per tal com la resposta es realitza a través del Centre d'Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB) que és un recurs intern de l'administració municipal, a diferència de la majoria d'administracions públiques on la resposta es dóna a través de recursos externs (disponibles a través de contractes o convenis amb organitzacions concretes).

CUESB en Barcelona 2015 (agencia EFE)

A més, s'ofereix formació al personal de protecció civil perquè conegui que actuacions poden ser perjudicials per als afectats, per exemple en el cas de la formació bàsica de voluntari de protecció civil on experts expliquen com actuar en centres d'acolliment o davant els familiars de les víctimes.

En resum

L'atenció psicosocial als afectats per una gran emergència s'ha consolidat com una necessitat que cal afrontar des dels poders públics. Amb tota certesa s'implantaran serveis específics als òrgans<A[òrgans|orgues]> de protecció civil de totes les nostres principals administracions públiques de manera que passarà a ser un element essencial més, d'ordinari, dels serveis públics que responen a emergències. Aquests serveis estan ajudant ja allà on actuen, a disminuir l'impacte de les emergències sobre la població afectada, a facilitar el seu retorn la normalitat, a minimitzar el dany<A[dany|mal]> psicològic posterior i al cap i a la fi a millorar el servei al ciutadà en cas d'una emergència greu.

Entre les activacions més importants d'equips d'atenció psicosocial durant el 2015, destaca l'atenció als familiars de les víctimes del sinistre aeri de la companyia Germanwings als Alps francesos que Protecció Civil de la Generalitat de Catalunya va desenvolupar durant setmanes en tots els àmbits on va ser necessari des del primer instant. Els equips es van reactivar posteriorment en resposta a diferents moments que requerien reprendre l'atenció als familiars.

Corol·lari (2 desembre 2015)
Recentment el diari digital FANNEWSCLUB publicava un article sobre la intervenció psicosocial en emergències que podeu llegir en aquest enllaç.

PREPARATS DAVANT EL RISC QUÍMIC

Els accidents greus en instal·lacions industrials que manipulen substàncies químiques perilloses o durant el transport de les mateixes són actualment poc probables i per tant és poc habitual que es produeixin grans emergències químiques. Tanmateix, el risc químic és un dels que més preocupa als ciutadans quan s'aborda la seva sensibilització (què pot passar i com actuar). Segurament és fruit de la incertesa que de forma general susciten els riscos d'origen industrial per la seva complexitat, en contraposició amb els riscos naturals. El desconeixement de l'element que genera el risc (substàncies químiques) i del seu comportament previsible són segurament els principals factors que generen aquesta incertesa. Un exemple d'aquest fet és com cada vegada que es produeix un accident industrial de poca rellevància es genera gran preocupació entre la població i els mitjans de comunicació.

Prevenció del risc químic

Hem de recordar que la normativa europea per a la prevenció d'accidents greus en instal·lacions industrials que manipulen substàncies perilloses sorgeix l'any 1996 conseqüència d'alguns accidents greus que es produeixen a Europa i altres àmbits internacionals, sobretot el cas de la ciutat italiana de Seveso i el de Bhopal a l'Índia, ambdós amb nombroses víctimes conseqüència de fugues i núvols tòxics en els anys 70 i 80 respectivament. És precisament el cas de Seveso el que dóna nom a tota aquesta normativa en l'àmbit europeu: Directiva Seveso.

A partir de l'entrada en vigor de la normativa Seveso a Espanya l'any 1999, els estàndards de seguretat s'han anat incrementant progressivament fins a arribar als nivells actuals que ens permeten tenir un balanç positiu d'accidentalitat en indústries de risc químic. És cert que aquesta situació de seguretat es dóna especialment en les indústries químiques de major volum i no tant en les de menor mida, però és en aquestes grans instal·lacions on la potencialitat d'una emergència química és superior i per tant on més necessària és la prevenció.

Preparar la població per a l'autoprotecció en emergències químiques

La preparació de la població per fer front al risc químic i a una possible emergència conseqüència d'un accident és essencial, a causa de les seves característiques: les emergències químiques presenten una gran celeritat en l'afectació a la població en totes les seves variants, incendi, explosió o toxicitat, encara que la major afectació és en el cas de núvols tòxics ja que poden assolir distàncies importants segons les condicions que es donin.

Així doncs, els temps de reacció en emergència química són crítics i la resposta del sistema de protecció civil ha de ser el més ràpida possible aplicant un principi de prevenció i de reacció primerenca. Per aquest mateix motiu, els òrgans de protecció civil s'han dotat des de fa anys d'elements que permetin alertar la població de forma urgent i massiva en cas d'emergència química. Aquests elements són essencialment les sirenes d'alerta química, instal·lades a les zones de major risc, a les que se suma des de fa molt poc l'ús d'App per a telèfons mòbils per a la tramesa de missatges d'alerta geolocalizats. Aquestes eines s'han d'implantar entre la població exposada al risc perquè el seu coneixement sigui el més ampli possible i concretament perquè s'interioritzi la mesura d'autoprotecció bàsica en aquest cas que és el confinament immediat (tancar-se en un edifici evitant l'entrada d'aire de l'exterior tancant portes i finestres i desconnectant els sistemes de climatització o renovació d'aire).

Per aquest motiu Protecció Civil de la Generalitat de Catalunya va realitzar el passat dijous 19 de novembre el simulacre semestral d'activació de les sirenes de risc químic. Com en altres ocasions, 2 vegades a l'any des del 2011, les 84 sirenes de risc químic de Catalunya es van activar de forma programada durant el matí al llarg de gairebé 3 hores i també es van enviar missatges geolocalizats amb l'App d'alertes de protecció civil. En aquesta ocasió, a més de la pràctica habitual de confinament dels centres educatius en zones de risc aprofitant l'activació de les sirenes, també es va confinar una zona urbana del municipi d'El Prat de Llobregat contigua a la zona industrial de la ciutat de Barcelona.

Corol·lari

La preparació de la població davant el risc químic és essencial i se suma a altres elements públics de seguretat com són el coneixement detallat des del sistema de protecció civil de les indústries de risc químic afectades per la normativa europea de prevenció d'accidents greus o l'existència de recursos operatius específicament habilitats per respondre a una emergència química (bombers, sanitaris i protecció civil).

Aprofito el post per a deixar-vos l'enllaç al sode l'alerta química per al confinament general de la població i l'accés a tota la informació sobre el risc químic a la pàgina web de Protecció Civil de la Generalitat de Catalunya

SOTMETRE'S AL RISC: EVITAR EMERGÈNCIES INGESTIONABLES

"Mai passa res fins que passa". Aquesta frase forma part del meu ADN com del de molts professionals de l'àmbit de la seguretat i les emergències. He crescut escoltant-la nombroses vegades i essent conscient de la seva transcendència ja que darrere d'aquesta frase s'amaga una realitat implacable: la capacitat real de gestionar una emergència té límits i per tant existeixen situacions potencialment ingestionables. Per això, en els casos en que com a tècnic de protecció civil he hagut d'enfrontar-me a determinades decisions sempre ho he tingut clar: davant els riscos greus no tot val ni tot és possible ja que el risc assumible té un límit al que cal sotmetre's sense solució de continuïtat.

Les emergències potencialment no gestionables
I és que el paper ho aguanta tot però la pràctica no i així, davant determinades situacions d'exposició a riscos greus, el sistema de protecció civil i emergències no podrà protegir als ciutadans, ja sigui per la intensitat dels riscos als que s'exposen, per la proximitat (física i temporal) al focus del risc (emergència), o per l'especial vulnerabilitat (probabilitat de patir danys) d'una part d'aquests ciutadans exposats al risc. Aquesta incapacitat de protecció als ciutadans es produirà fins i tot en la situació més favorable en que es pugui fer ús de les millors tecnologies disponibles i s'actuï amb màxima perfecció. A més, en molts d'aquests casos de potencial incapacitat de protecció efectiva als ciutadans, els serveis d'emergència actuants, especialment els equips d'extinció d'incendis i salvaments i per tant bàsicament els bombers, quedaran exposats a nivells de risc elevats que podran posar en perill la seva integritat física quan hagin de respondre a l'emergència i protegir a la població.

El principi ALARP
I és que fins i tot, estant en nivells de risc inferiors al valor límit del considerat gestionable i acceptable, existeix l'obligació de reduir el risc tant com sigui raonablement possible fins arribar a valors negligibles i per tant absolutament tolerables. És el que es coneix amb l'acrònim anglès d'ALARP: "As Low As Reasonably Practicable". Aquest esforç de reducció del risc passa a ser una obligació quan ens situem i identifiquem situacions de risc clarament ingestionables.

Mapes de protecció civil: informació cartogràfica de riscos greus
Actualment disposem d'un gran nivell d'informació, tant en quantitat com en qualitat, dels riscos greus que ens envolten i per tant de les emergències que ens poden afectar, en funció de la nostra zona de residència, àmbit laboral, lloc de vacances, etc.
Un exemple és el visor web del Mapa de Protecció Civil de Catalunya que ofereix tota la informació cartogràfica disponible sobre riscos greus en Catalunya, del risc químic al d'incendis forestals passant per una llarga llista. El Mapa va ser aprovat pel Govern de la Generalitat l'any 2010 donant resposta a la previsió de la Llei de Protecció Civil de Catalunya de l'any 1997. El Mapa enllaça directament amb el dret ciutadà a conèixer els riscos greus que li poden afectar, essent aquest un dret recollit a la mateixa Llei de Protecció Civil. Altres molts governs a nivell estatal i europeu publiquen mapes similars on consultar les dades dels riscos greus.

Imatge de zona inundable del Mapa de Protecció Civil de Catalunya.

Prevenció de riscos greus i urbanisme
Aquesta disponibilitat d'informació sobre els riscos greus ens permet ser corresponsables de la nostra pròpia seguretat decidint de forma activa què assumim i què no, fet que per altra banda és la nostra obligació. No hi ha doncs excusa per tal que en el moment d'adquirir un habitatge no siguem conscients de si està o no dins d'una zona de risc químic, inundable, sísmic, etc, i en quin nivell o intensitat, per a acte seguit estar preparats per fer front a les emergències que ens puguin afectar, és a dir, per a aplicar el principi de l'autoprotecció.
De la mateixa forma, l'urbanisme i la planificació territorial general no pot argumentar desconeixement dels riscos greus ja que ara està disponible en format digital i fins i tot en formats d'open data, de wms (web map services), etc. Això ens permet que abans d'iniciar tant els grans projectes urbanístics com els simples projectes d'activitat, s'estigui en condicions de conèixer si es generarà o no uns nivells de risc que donin lloc a emergències potencialment ingestionables i s'hagi de complir amb una obligació, que més enllà de legal, és també moral. De la praxis de l'urbanisme i l'ordenació territorial respecte els riscos greus dependran en gran part els nivells de seguretat dels ciutadans.

Esquema de decisió per l'acceptació de noves condicions de risc.

En definitiva, la informació dels riscos greus està en aquests moments àmpliament disponible i per això, actualment l'única incògnita de l'equació de la prevenció en matèria d'emergències ha passat a ser si el risc al que ens sotmetem és o no assumible i acceptable. És aquí on radica la verdadera importància de disposar de la informació dels riscos greus, ja que l'assumpció dels nivells de risc és una decisió individual, sigui com a ciutadans, com a entitats privades o, evidentment, com a administracions públiques competents en matèria de seguretat. Tanmateix, pot succeir que la nostra arrogància com grans transformadors del medi ens impedeixi comprendre que no sempre podem sotmetre a la nostra voluntat als riscos greus, siguin naturals o tecnològics. En aquest cas de miopia aberrant, tota informació i advertiment serà poc per evitar futures tragèdies que es podrien haver evitat amb la senzilla consulta dels nivells de risc en un mapa web de protecció civil.

En l'informe d'investigació "Prevenció dels riscos greus en l'ordenació territorial i l'urbanisme com a requisit per a la gestió de les emergències col·lectives" publicat en la edició número 26, de març de 2013, de la Revista Catalana de Seguretat Pública (Institut de Seguretat Pública de Catalunya), pot aprofundir-se sobre aquests aspectes.

CONSOLIDANT ELS SERVEIS DE PROTECCIÓ CIVIL

Durant molt temps m'han preguntat allò de "però exactament què feu en protecció civil?" "però protecció civil no és allò dels voluntaris?" "i això no és allò dels bombers?". Anys donant resposta a aquestes preguntes per explicar el treball<A[treball|feina]> dels serveis públics de protecció civil m'ha permès perfeccionar el discurs, cosa que agraeixo ja que m'ha servit per esquematitzar i interioritzar la nostra missió i funcions. Per fortuna, la nostra tasca és cada vegada més coneguda i actualment les preguntes se centren en aspectes concrets que demostren un major coneixement de la nostra funció: com realitzem els avisos i alertes, com es coordina la resposta a una gran emergència o qui atén les famílies de les víctimes.

Aquest major coneixement de la funció dels serveis públics de protecció civil facilita el nostre treball<A[treball|feina]> amb els ciutadans, a qui hem de protegir dels riscos greus i les emergències. A més, ja que aquest major coneixement del sistema s'estén a tota la societat en general, cada vegada és més efectiu el treball<A[treball|feina]> amb el sector privat i amb les institucions públiques i les seves autoritats, imprescindibles per a la protecció dels ciutadans.

Malgrat aquest escenari actualment més favorable, reconec que de tant en quant encara és necessari justificar la nostra existència professional davant qui, fruit del desconeixement de la nostra funció, encara pretenen diluir-nos en algun dels serveis que integren el sistema de protecció civil, ja sigui bombers, sanitaris o 112, en un exercici de simplisme impropi de l'anàlisi de les amenaces i necessitats a què s'enfronta la societat actual. Curiosament, aquesta dificultat de comprensió de les funcions del servei de protecció civil sempre desapareix en el moment d'una emergència i sobretot de l'anàlisi de la resposta dels poders públics. És llavors quan més evident es mostra la necessitat de disposar d'un servei públic de protecció civil i més clares semblen les seves funcions i especialització. Per desgràcia, són aquells moments i no abans quan els serveis públics de protecció civil es consoliden.

Malgrat tot, els serveis públics de protecció civil han estat i són imprescindibles dins del sistema de protecció civil i emergències, no en va són els encarregats del bon funcionament del sistema. La nostra missió és clara i insubstituïble: prevenir que es produeixin grans emergències, protocol·litzar mecanismes comuns de resposta a les possibles grans emergències per minimitzar els danys a la població, als seus serveis bàsics i béns materials i al medi ambient, i finalment posar-los en marxa quan l'emergència es materialitzi. El nostre paper transversal en permanent interlocució simultània amb els cossos d'emergència, el sector públic, el privat i el ciutadà, el coneixement en temps real i amb caràcter general dels diferents nivells de risc dels territoris en els quals som competents i el processat i gestió de la informació, avisos i alertes en situacions de risc greu o emergència són els nostres principals elements d'especialització. 

Els serveis públics de protecció civil es desenvolupen en els diferents nivells d'administracions públiques competents: Comissió Europea, Estat, Comunitats Autònomes i administracions municipals amb el suport de les administracions locals d'àmbit supramunicipal, com és el cas de les diputacions i els consells comarcals. S'ha de garantir un principi d'integració que permeti, sobretot en situació d'emergència, que les actuacions de protecció a la població (avisos, mesures excepcionals d'emergència o d'altres) tinguin una continuïtat i transmissió dels nivells superiors de l'administració cap als inferiors fins a arribar al ciutadà. L'absència d'una de les baules de la cadena suposarà, en els situacions més greus, la incapacitat de protegir la població i evitar una gran emergència. Per això s'ha de preveure la forma en la qual els serveis de protecció civil d'una administració superior assumeixen subsidiàriament les funcions de la inferior quan manca de capacitat per exercir-les. En qualsevol cas, s'ha de considerar que a major proximitat de l'administració pública al ciutadà major facilitat per protegir-lo davant situacions de risc gravi o emergència (a igualtat de recursos públics).

Finalment, el camí iniciat pels serveis públics de protecció civil sota l'impuls de les polítiques públiques de protecció civil de la Comissió Europea no té tornada enrere, i ens trobem ja en una fase de consolidació en la que la tasca pendent, el repte immediat, és aconseguir la implantació en tots els nivells de les administracions públiques competents alhora que potenciar els recursos humans i materials especialitzats en la detecció de nivells de risc, la coordinació estratègica d'emergències (gestió de crisi), la gestió d'informació, l'elaboració de plans d'emergència i especialment la seva implantació, en tots els nivells de la societat implicats.

ELS PILARS DEL SISTEMA (II): L'ESTABILITAT ARQUITECTÒNICA

La primera part d'aquest doble post descriu els tres pilars sobre els quals se sosté el sistema de protecció civil. La suma dels tres pilars inclou tots els serveis, públics, privats o de voluntariat, que formen part del sistema.

Fent un símil arquitectònic, l'estabilitat del sistema de protecció civil depèn que els tres pilars sobre els quals se sosté l'edifici de la gestió d'emergències estiguin degudament equilibrats. Si algun dels pilars suporta un pes excessivament superior a la resta o si no està preparat per al pes que ha de suportar o és més alt o curt que la resta, a la llarga l'edifici es vindrà a baix. Així pot passar amb el sistema de protecció civil en el cas que els seus tres pilars no estiguin degudament compensats ja que els tres (administració pública, serveis d'autoprotecció i voluntariat) són necessaris per igual i cap d'ells pot suplir a la resta, atès que cadascun juga un paper específic i complementari en el context de la gestió dels riscos greus i les emergències.

Sovint es tendeix a pensar que la gestió de les emergències es basa essencialment en els serveis públics relegant a la resta d'elements del sistema, sent això un error que acaba passant factura en el moment de les grans emergències.

És evident que no es pot gestionar una gran emergència en absència d'unes administracions públiques amb serveis i autoritats preparats, ja que les competències dels poders públics són insubstituïbles en aquest cas.

De la mateixa manera, els serveis d'autoprotecció són imprescindibles ja que dins d'una activitat són els que realitzen una primera resposta a les situacions de risc que es produeixin per tal que amb una contenció primerenca s'eviti una possible emergència. En absència d'aquests serveis d'autoprotecció les administracions públiques poden veure's condicionades en la seva capacitat de gestionar l'emergència: com fer front exclusivament des de les administracions públiques a una emergència dins d'una gran empresa química si l'activitat no realitza una primera resposta i aporta informació i accions de coordinació? L'històric, fins i tot el més recent, ens demostra que el resultat no serà satisfactori quant a una ajustada protecció del ciutadà.

Finalment, la col·laboració del ciutadà, individualment o a través de la figura del voluntariat de protecció civil, és un factor elemental. Per una part, el voluntariat és un complement necessari dels serveis públics, que no substitut, ja que des de dins de la mateixa societat exposada al risc contribueixen a través d'actuacions preventives que estigui més preparada davant l'emergència i a facilitar l'actuació dels serveis públics en cas d'emergència. D'altra banda, l'hemeroteca és plena d'exemples que demostren la necessitat que el ciutadà estigui preparat per actuar d'acord als principis d'autoprotecció i eviti exposar-se a un risc significatiu que compliqui l'actuació dels serveis públics.

En resum, el sistema de protecció civil ha de desenvolupar no sol els serveis públics sinó també els d'autoprotecció i el voluntariat de protecció civil, sense que cap d'ells supleixi la funció de la resta. Això no impedeix que cada sistema pugui bascular preferentment sobre alguns dels pilars, sempre que la resta estiguin degudament compensats per garantir l'estabilitat de l'edifici del sistema de protecció civil.

ELS PILARS DEL SISTEMA (I)

El sistema de protecció civil és segurament un dels sistemes públics més complexos i difícils d'entendre, tant per la seva composició àmplia i heterogènia com per la seva variabilitat segons el tipus i nivell de risc o d'emergència. A més, l'ús indiferent dels conceptes sistema i servei de protecció civil contribueix encara més a la confusió, malgrat que el primer engloba al segon conjuntament a molts altres més elements.

Aclarits aquests aspectes, és possible abordar com s'estructura el sistema de protecció civil a partir de la identificació dels seus components i d'aquesta forma poder entendre com és el sistema. Partint de la vigent Llei de protecció civil de Catalunya de l'any 1997 trobem que el sistema es compon de tres pilars (sic):

Cada pilar pot considerar-se un subsistema ja que inclou diferents tipologies de serveis:

• Pilar de les administracions públiques, que inclou:
• els governs (estatal, autonòmic i municipal) i les seves autoritats
• els serveis d'intervenció en emergència (extinció d'incendis i salvament - bombers, forestals, equips de rescat, emergències sanitàries, policies, protecció civil, 112 ...)
• els serveis tècnics sectorials que participen segons el tipus de risc (agències meteorològiques, conferederacions hidrogràfiques i agències de l'aigua, instituts geològics - sísmics, agents mediambientals...)
• Pilar dels serveis d'autoprotecció, que inclou bombers d'empresa, sanitaris, vigilants i altres equips d'emergència de les empreses, públiques o privades, i concretament de les activitats següents:
• generadors de risc (empreses químiques, plantes nuclears...),
• que concentren gran nombre de població (transports ferroviaris, aeroports...)
• que gestionen col·lectius especialment vulnerables (centres escolars, hospitals, geriàtrics...)
• gestors de serveis bàsics (telecomunicacions, aigua, electricitat...).
• Pilar del voluntariat, on poden establir-se tres nivells:
• el voluntariat específicament considerat com de protecció civil,
• les organitzacions col·laboradores de protecció civil en especial Creu Roja, i
• el ciutadà en general per seu haver de col·laborar aplicant les mesures d'autoprotecció i les ordres de protecció civil que es dicti .

En el proper post analitzarem la importància de l'equilibri entre aquests tres pilars del sistema de protecció civil.