ELS PILARS DEL SISTEMA (I)

El sistema de protecció civil és segurament un dels sistemes públics més complexos i difícils d'entendre, tant per la seva composició àmplia i heterogènia com per la seva variabilitat segons el tipus i nivell de risc o d'emergència. A més, l'ús indiferent dels conceptes sistema i servei de protecció civil contribueix encara més a la confusió, malgrat que el primer engloba al segon conjuntament a molts altres més elements.

Aclarits aquests aspectes, és possible abordar com s'estructura el sistema de protecció civil a partir de la identificació dels seus components i d'aquesta forma poder entendre com és el sistema. Partint de la vigent Llei de protecció civil de Catalunya de l'any 1997 trobem que el sistema es compon de tres pilars (sic):

Cada pilar pot considerar-se un subsistema ja que inclou diferents tipologies de serveis:

• Pilar de les administracions públiques, que inclou:
• els governs (estatal, autonòmic i municipal) i les seves autoritats
• els serveis d'intervenció en emergència (extinció d'incendis i salvament - bombers, forestals, equips de rescat, emergències sanitàries, policies, protecció civil, 112 ...)
• els serveis tècnics sectorials que participen segons el tipus de risc (agències meteorològiques, conferederacions hidrogràfiques i agències de l'aigua, instituts geològics - sísmics, agents mediambientals...)
• Pilar dels serveis d'autoprotecció, que inclou bombers d'empresa, sanitaris, vigilants i altres equips d'emergència de les empreses, públiques o privades, i concretament de les activitats següents:
• generadors de risc (empreses químiques, plantes nuclears...),
• que concentren gran nombre de població (transports ferroviaris, aeroports...)
• que gestionen col·lectius especialment vulnerables (centres escolars, hospitals, geriàtrics...)
• gestors de serveis bàsics (telecomunicacions, aigua, electricitat...).
• Pilar del voluntariat, on poden establir-se tres nivells:
• el voluntariat específicament considerat com de protecció civil,
• les organitzacions col·laboradores de protecció civil en especial Creu Roja, i
• el ciutadà en general per seu haver de col·laborar aplicant les mesures d'autoprotecció i les ordres de protecció civil que es dicti .

En el proper post analitzarem la importància de l'equilibri entre aquests tres pilars del sistema de protecció civil.

GUANYANT HORITZONTALITAT EN LA GESTIÓ D'EMERGÈNCIES

La gestió de les grans emergències i catàstrofes viu des de fa alguns anys un canvi de paradigma que afecta al model relacional entre els diferents actors que intervenen i en especial a com s'estructura la presa de decisions crítiques.

Aquests canvis ja s'han produït en molts àmbits de la societat, alguns de molt relacionats amb la seguretat, i en general en els entorns professionals més dinàmics. En aquests casos el model organitzatiu jeràrquic, en el que el més important és qui mana, ha donat pas a nous models en que es potencien les aportacions dels diferents integrants de l'organització en el procés de presa de decisions. Aquests nous models organitzatius no suposen la pèrdua d'una estructura de comandament, que es manté necessària ja que la presa de decisions sempre ha d'estar assignada a figures concretes de l'organització, però sí que l'esmentada presa de decisió reverteixi de forma més efectiva a tota l'organització ja que en haver format part del procés l'assumeix amb més facilitat i pot arribar a interioritzar-la.

El model clàssic de gestió d'emergències, herència dels orígens militars del sistema, se centra en la identificació del comandament tàctic al que se supediten la resta d'organitzacions actuants creant així una estructura jeràrquica rígida en la qual les aportacions al procés de resolució no tenen una via definida. En aquests models la gestió de la crisi és un concepte inexistent i la coordinació un verb irreflexiu assimilat al comandament jeràrquic de manera que les organitzacions, a excepció de la situada en el vèrtex de la cadena de comandament, difícilment no se senten integrades al sistema d'emergències i protecció civil. Precisament, són els diferents serveis públics de protecció civil els que més estan impulsant i aportant al necessari canvi d'aquest model clàssic. No en va el concepte protecció civil, creat en el IV Convenció de Ginebra de 1949 després de la II Guerra Mundial, pretenia de forma clara diferenciar la gestió d'emergències civil de la militar.

Així, de forma progressiva el model de gestió d'emergències està canviant per incorporar formes cooperatives en les que les organitzacions puguin aportar en cada moment els elements de valor que afavoreixin una resolució més eficaç i eficient de les emergències i sobretot minimitzar els danys a la població i maximitzar l'atenció que reben. Aquestes aportacions no es limiten a les organitzacions i serveis públics, sinó que també s'estenen al sector privat, en especial a les activitats considerades de risc, a les vulnerables i als serveis bàsics necessaris per a la població. Així mateix, les formes cooperatives posen de rellevància les obligacions de cada organització i situen el focus en integrar aquestes responsabilitats evitant sotmetre-les a criteri d'una de les parts, sense que això suposi la pèrdua d'una autoritat màxima que hagi d'assumir la presa de decisions en cada cas.

En termes generals, el camí emprès pretén garantir que en cada pas de la resolució d'una gran emergència i sobretot en cada decisió crítica presa per l'autoritat de protecció civil competent, s'hagin tingut en compte tots els factors crítics per evitar un error en la gestió i una desprotecció de la població exposada al risc. Aquests canvis suposen inevitablement que el croquis de l'estructura d'emergències estigui perdent verticalitat en favor de l'horitzontalitat, en guanyar aportacions en la base de la piràmide que al seu torn donen més estabilitat al sistema de protecció civil. Es tracta sens dubte de la transició del concepte coordinar al concepte coordinar-se. En aquest nou escenari relacional, el paper dels serveis públics de protecció civil és essencial actuant com<A[com|com a]> facilitador de les relacions entre les organitzacions i també actuant d'enllaç entre l'àmbit públic i el privat, tot això al mig d'una emergència i per tant en un context d'estrès en la presa de decisions que no afavoreix l'esmentada interlocució.

Serà aquesta funció de gestor d'emergències la que vagi prenent forma i finalment consolidi els serveis públics de protecció civil com els directors d'orquestra de les emergències.